Molt bon post, si senyor!

Felicitats, primer la sorpresa i alegria de veure’l publicat a ‘L’Extra’, però sobretot per l’article, coincideixo en que és brillant.

Hola Ricard,
permet-me una crítica constructiva. Fas una bona reflexió sobre la societat i els problemes de l’ensenyament, però al títol de l’article identifiques el procés de Bolonya (nom comú de l’EEES, Espai Europeu d’Ensenyament Superior)com a la base d’una nova educació, però després no expliques què aporta de bo aquest canvi a la universitat.
És evident que a l’ensenyament primari i a l’ensenyament secundari li cal una reforma, urgent, no sé com però el Pacte Nacional per a l’Educació pot ser una bona eina. Aquest canvi és bàsic per a poder millora la universitat. Tant mateix, el canvi en si mateix no és garantia d’èxit, i més tenint en compte que l’èxit s’assoleix segons uns objectius definits pels interessos de qui el planteja (el propi nom de la conselleria d’universitats dóna per pensar: innovació, universitats i empresa).
Els objectius genèrics del procés de Bolonya són idílics i a tothom li agrada (homogeneització dels títols en el si d’Europa, potenciar la mobilitat, un model d’estudiant que faci un treballa acadèmic personal per aprendre de manera autònoma, etc…)però a l’hora d’aplicar-ho les coses prenen molts i molts matisos. Tan sols cal veure que per fer més pràctiques i un treball autònom per tant més tutoritzat, com el que planteja l’EEES, calen grups més petits i més professors, això augmenta el cost de les carreres universitàries i la inversió pública en ensenyament a Espanya està a la cua d’Europa, des del govern central es parla de que implantar Bolonya tindrà un “cost zero”. Això dóna lloc a que les empreses privades, que el seu objectiu primer és obtenir beneficis, introdueixin capital privat a la universitat, ningú regala duros a quatre pessetes, és obvi que es subordinarà el coneixement als interessos privats. I no és fer volar coloms, fa unes setmanes el rector de la UB reconeixia en públic que si feia falta s’acceptarien diners d’empreses.
A més, el model d’estudiant que planteja Bolonya, un estudiant a temps complet (classes, tutories, treball a casa, …) és incompetible amb treballar, on són les beques per cubrir-ho? La solució són les beques-crèdit? en un estat social no es pot pretendre que les prestacions s’hagin de tornar, és una aberració.
Un altre tema és el valor que tindrà el grau, l’estudiant haurà de cursar un post-grau per poder tenir una titulació amb cara i ulls.
Tots aquests problemes són els que fan que molts dubtem de Bolonya, això no és el NO a TOT. Com pots veure, per mi Bolonya no és la base d’una nova educació. Apa coponenc, ens veiem!

El que et dic no són elements del Pla Bolonya que s’hagin de definir, sinó l’espina dorsal del mateix pla. Per contra els objectius que fa deu anys es van fixar a Bolonya entre els ministres d’educació són objectius genèrics, fites boniques però que es poden concretar de maneres molt diferents.

Als Estats Units l’ensenyament compleix una funció que no té res a veure a la que compleix aquí, per tant no es pot comparar, ja que a Estats Units les universitats de qualitat són les universitats privades, aquí en canvi les universitats públiques són molt més complertes, a la vegada que són accessibles. A Estats Units tan sols estudien les persones que són realment molt bones o bé disposen d’un poder adquisitiu elevat. Aquí en canvi la majoria de joves que volen formar-se disposen de la possibilitat d’estudiar (malgrat que les taxes pugen cada any per sobre de l’IPC, però això és un altre debat). Aquesta diferència implica que ordenar-ho en un rànquing és comparar dues realitats diferents, és comparar pomes amb peres. La universitat ha de formar a tot aquell que vulgui desenvolupar el seu coneixement, créixer en saber i com a persona, i no només els que són molt bons, ja que suposaria que les persones “normals” (entre les que molt orgullosament m’incloc) no tindríem l’opció de cursar estudis universitaris. És bo per a la persona i per a la societat una major formació, enlloc de convertir el coneixement en quelcom encara més elitista.
Entenc els teus dubtes sobre l’ensenyament actual, però el model estadounidenc no ens serveix per avançar.

Bé, Ricard… M’agrada que algú sigui crític i autocrític. És evident que en models d’educació s’ha de fer un replantejament contudent i sense por. Dic sense por perquè al final és el què sempre frena; por de canviar, de treballar, de coneixer, de formar-te… i en educació sobretot por d’aplicar models diferents no fos cas que no funcionin i els estudiants o els nostres fills no sigui competitius en el futur. Aquesta por paralitza qualsevol possiblitat d’evolució i així estem. En definitiva en educació ens hi jugem molt i per això que no podem permetrens el luxe de ser conservadors. Una abraçada.
Roger