You Are Viewing Comunicació

Tal com ja varem anunciar fa uns dies aquest dissabte 17 de juliol celebràvem a Copons el Vins&Blogs de la Penedesfera. La jornada va transcorre amb molt bon ambient i bones idees. També varem poder fer un tast de vi Udina Bohigas, amb la corresponent nota de l’Anthony Swift.

La Jornada tenia dos objectius fonamentals: revisar com va anar la Penedesfera 2010 i començar a rumiar temes, taules i novetats per la Penedesfera 2011, que es celebrarà a Igualada.

La valoració de l’edició va ser de positiva, ja que significa la consolidació d’unes jornades fetes amb molta il·lusió i de forma altruista per un bon grup de voluntaris. D’altra banda, com aspectes a millorar es va indicar la baixa assistència de públic, la poca implicació local, amb un espai molt gran i poc ocupat. De totes maneres, es va destacar que l’etiqueta #penedesfera va ser molt participada per tant l’atenció a la xarxa era evident.

Pensant en l’edició de l’any vinent es van començar a apuntar algunes idees, tot vinculant a la gent del territori (Anoia) a la dinàmica de la Penedesfera, per ajudar a l’organització de l’esdeveniment. Es va comentar la possibilitat de recolzar l’organització amb el suport d’empreses privades com un primer objectiu. També es va llistar una sèrie de temàtiques per començar a treballar:

Oportunitats de la xarxa per emprendre, teletreball.
Seguretat, privacitat, anonimat a la xarxa.
E-Health.
Xarxa i política. Iniciatives.
Campanyes electorals: política, esportives….
Activisme social amb l’ajuda de la xarxa.
Turisme industrial.
Algunes iniciatives que han fracassat a la xarxa, Fracàs 2.0.

A partir d’aquí es va començar a pensar noms per formar part d’algunes de les taules, però el més important definir responsables per conduir i organitzar les taules. En aquest punt, la col·laboració és d’agrair, per tant hom que vulgui pot començar a incorporar-se a pensar nous temes o a recolzar els temes proposats.

Es farà un espai de treball (Google Grups) per tal de comunicar-se entre els organitzadors.  El Pol Gomà també parla en el seu bloc del Vins&Blogs a Copons.

En el marc del VI Congrés de Dret i Política de la UOC.
Pau Garcia-Milà, cofundador de EyeOS.
Moderada: Ismael Peña (UOC).

El cloud computing s’ha de contextualitzar en multiplicitat de dispositius que es poden connectar a la xarxa, més enllà de l’ordinador.

Visió generalista del cloud computing

Avantatges del cloud computing: no cal software en local, no és necessiten còpies de seguretat, permet expandir els límits del tamany de forma senzilla, capacitat de ubiqüitat per poder treballar d’arreu (sempre que hi hagi accés a Internet).

Desaventages del cloud computing: aplicacions tancades i difícils de modificar. Depenem de moltes empreses per accedir a la nostra documentació (des de l’empresa que ens permet la connexió a la xarxa, fins l’empresa que subministra el servei,…).

Però on són les nostres dades/informació? On és la nostra privacitat?
El cloud computing tradicional depèn de tres gegants: Google, Microsoft i Amazon. Moltes vegades ens trobem amb problemes de l’estil: Amazon no es fan responsables de la pèrdua de informació per ser usuari de la companya.

En Pau destaca que la premsa generalista no informa de les condicions d’acceptació dels termes del servei: dades vers la privacitat, la informació, etc. I davant d’això el Pau reflexiona que la gent no hauria d’acceptar els termes del servei, perquè les companyes es veurien obligades a canviar els termes del servei.

Es pot crear cloud computing tenint seguretat amb les dades?
Sí, en aquest sentit es crea l’Open Cloud Computing. Les dades dipositades en el Cloud Computing tradicional no permet tenir control de qui té accés a les teves dades, en canvi l’Open Cloud Computing assegura que l’accés a les dades només és possible per l’empresa/organització.

Preguntes&Respostes:

P: Què fa eyeOS?
R: És un sistema que ens permet accedir des de qualsevol aparell a un escriptori virtual (batejat posteriorment com a Cloud Computing). Allà podré organitzar, consultar, ampliar,… tota la informació que tenim. La personalització de les eines permet a l’empresa eyeOS tenir un model de negoci, ja que el sistema és lliure i obert.

P: Quins són els competidors de eyeOS?
R: Drupal, Moodle…no és Google. El mercat és diferent.

P: Avantages per l’usuari final d’utilitzar eyeOS?
R: L’avantatge per l’usuari es tenir informació en un servidor propi, poder generar usuaris per accedir directament a la informació sense haver de registrar-se ells (com passa amb Google) i poder accedir des de qualsevol dispositiu.

De cara a la taula de la Penedesfera, del proper divendres dia 11, que gira entorn de l’acció ciutadana amb el recolzament de les connexions en xarxa, proposem cinc espais de debat. Cada eix planteja una sèrie de dubtes que defineixen el camí que haurà de seguir l’administració pública en aquests propers anys. Segurament el paper de la ciutadania cada cop serà més important.

- Lideratges: Les dinàmiques que es generen a la xarxa permet organitzar diferents grups (grans o petits) amb un fi molt determinat? Grups que s’organitzen i ràpidament es difuminen un cop assolit l’objectiu? Qui lidera aquests grups?

- Noves formes de lobby: Aquestes noves organitzacions paral·leles al poder “oficial” són nous espais de poder? Contra-poder? Poder paral·lel?

- Nous espais d’investigació que pot aprofitar l’administració pública /hacker (co-creació, opendata):

Quin és el paper de l’administració en el desenvolupament? La principal obligació de l’administració és facilitar les dades i obrir-se a la creativitat? És pot canviar el sistema des de dins el sistema? Cal la figura del “hacker” també a l’interior (com un cavall de Troia?

- Perfil digital, responsabilitat social personal en benefici bé comú – participació ciutadana:

És important incentivar la responsabilitat social d’individus que formem part d’un col·lectiu? Aquesta responsabilitat podrà ser en benefici d’un millor currículum social que també augmentarà de valor?

- L’estructura del sistema vs petites propostes: Quin és el valor d’aquestes propostes en un àmbit en què la majoria d’estructures organitzatives (administratives /polítiques) són molt rígides? Què és primer el replantejament de les estructures globals o la suma d’accions ciutadanes provocaran canvis en l’estructura global?

Si de cara al debat a la taula voleu aportar noves preguntes o començar a reflexionar-hi i sou convidats.

Recordem que podeu veure les quatre propostes d’acció ciutadana a Talkingabout.

Tinc un amic que té un problema. El problema més gran és que no s’adona del problema que té. I si amb una primera línia he escrit tres vegades el mot “problema” és que em preocupa.

Ha perdut totalment la credibilitat per la seva falta d’honor amb la veritat. M’ha enganyat masses cops: mitges veritats, o mentides totals, però el cert és que ja no me’l crec. Aquesta percepció va més enllà de la meva persona i arriba a més gent. Els nodes d’una societat en xarxa accentuen la problemàtica, i la seva reputació cada dia baixa més. Ell gira el cap, i no reconeix la realitat. Ben el contrari troba motius per justificar cada una de les seves accions.

Evidentment, que mai no hi ha una veritat absoluta, però quan l’opinió pública manifesta una determinada corrent i aquesta va fent camí amb elements que la consoliden és per alguna cosa. La percepció i la passió, transformada amb credibilitat, resulten essencials. S’han perdut. Les promeses no complertes, les dades projectables que s’incompleixen, la falta de decisions estructurals en el fer,… augmenten la bola i neguitegen als amics, que en un moment determinat farts d’enganys, poden renunciar a l’amistat.

Si aquesta percepció personal i local li donem un enfoc més ampli ens adonarem que és normal la desconfiança per la credibilitat de l’economia espanyola. Les idees tenen més valor que mai, cal confiar-hi i fer veritables canvis estructurals que reforcin la percepció i sobretot no frenin els “valents” que projecten nous reptes en un món que està canviant la seva estructura. Cal afrontar la realitat i ser valent, i aquesta percepció no la rep el ciutadà, ni els socis europeus, ni els mercats internacionals,…

I sota aquesta aparent superficialitat, de base comunicativa, i la adopció de canvis estructurals reals i innovadors radica el problema del meu amic, i el país sencer. Mentre, paraules justificant determinades accions, retrets, manca d’alternatives, copets a l’esquena de complicitat… maquillatge, quan toca fer cirurgia.

El passat dilluns a la Televisió de Catalunya varen emetre una entrevista al cap de l’oposició, Artur Mas. Aproximadament fa un mes, el president José Montilla (i presumiblement candidat) també va ser entrevistat per la Mònica Terribas (periodista i directora de TV3). Des del meu punt de vista, les entrevistes van tenir molts buits que m’agradaria compartir, per tal de què en puguem debatre o completar, gràcies a les vostres aportacions.

Estem en per-campanya electoral això és evident. La dinàmica és l’habitual joc de disputes, entre els diferents candidats o pre-candidats. Retrets i poques solucionst. Sincerament vaig trobar a faltar, a les dues entrevistes, una mica de profunditat. M’animo a llençar algunes preguntes que jo hagués fet als futurs candidats a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

La manera com s’escullen els futurs representants en el seu partit és la més representativa pel territori?

Quines possibilitats tenen d’accedir com a parlamentaris persones poc vinculades al seu partit però amb una meritocràcia destacable?

No pensa que els representants (parlamentaris) de cada espai del territori, haurien de tenir un clar compromís amb aquest?

Creu lògic que una ILP (iniciativa Legislativa Popular) hagi de passar per un filtre per entrar a debat?

Té sentit fer consultes populars? Sense establir solucions o respostes palpables?

Pensa que demanar la voluntat de voler ser independents als ciutadans d’un municipi que, d’altra banda, no poden decidir ni les coses més properes del seu municipi?

Aprofito per llençar un dubte i una reflexió periodística:

Qui i com es prepara una entrevista a un polític? I participen la “gent” de política de la “casa”?
Seguint el símil futbolístic, diuen que els millors arbitres són aquells que passen desapercebuts. En el cas d’una entrevista no hauria de passar el mateix? L’entrevistador o organitzador d’un debat no hauria de passar desapercebut?
La participació col·lectiva en la preparació de l’entrevista no podria ser més oberta?

La transformació d’una societat industrial vers una societat digital -en xarxa-, l’aparició de les noves tecnologies, els nous espais de comunicació i organització situen a la persona, al ciutadà en un altre dimensió. Aquest procés d’abast global, és analitzat per l’Antoni Gutiérrez-Rubí, en aquest interessant #talkingabout a través de l’experiència de la seva feina, els seus estudis, lectures i escrits.

#talkingabout: micropolítica from redall on Vimeo.

Caldrà analitzar, en la mètrica de resultats, si s’acompleix amb una certa velocitat els canvis que són evidents i necessaris en els nostres processos polítics. Retardar aquesta transformació situaria a la classe política, i els espais de govern, en una situació delicada.

Proposo reflexionar i difondre el contingut d’aquest #talkingabout, en un debat necessari i realment profund, més enllà de l’enfoc tradicional.

Gemma Urgell i Antoni Gutiérrez-Rubí també en parlen.

Conferència d’Antoni Gutiérrez-Rubí, dins el marc de la Jornada d’ERC, #JICERC: Comunicar és compartir

Política de butxaca, en la societat digital, la política de futur. La gent vol proximitat apropant informació i retorn directe a través de dispositius mòbils. Permetent un contacte directe, barata,… entre representants i representats.

La jerarquia dels partits actuals és evident. Cal fonamentar comunitats entorn als partits, més enllà d’aquestes estructures verticals. Cal traspassar les fronteres presencials per donar joc a la xarxa. Cal apostar per les decisions directes, sense delegar: el representant a poder donar fer del què està dient, de forma directa. Més enllà dels vots periòdicament, cal apostar per una política d’acció. Més enllà dels actes polítics tradicionals, en espais d’experiències vitals, emocionals.

Ara estem en un context polític que no s’apropa a la societat creixent (societat digital). Encara estem encallats en una societat industrial. És un espai nou, que cal explorar i experimentar. Aquest procés de canvis van acompanyats de nous valors: valor no significa preu. Cal pensar en nous atributs.

També cal pensar en nous espais de control, necessaris per aproximar-se a la societat digital. Per tant, el mode de comunicació actual tradicional ha caducat. Hem de pensar en nous models. Nous models de lideratge també. La jerarquia també és transforma, depenent de la reputació més enllà de la situació dins la jerarquia del poder. Es podrà fer competència des de l’agilitat, la reputació en xarxa,… les idees ben gestionades i àgils tenen valor.

Aquesta societat té capacitat de control, amb activisme (que poden fer política més enllà de polítics), que dóna valor a la transparència, construint identitat digital (donant valor a la reputació en xarxa). Societat organitzada en comunitats (xarxes socials).

Cal fer les agendes polítiques públiques, amb connexió les 24 hores. Amb integració a les xarxes socials, i donant valor a les idees. Cal aprofitar el talent.

A la xarxa no és un bon lloc per fer publicitat, i buscar disciplina. És un espai plural, per tant cal canviar de valors en la seva acció. Per convèncer s’ha de generar confiança.

La cultura 1.0, la comunicació 1.0, en la societat 2.0, amb les eines 2.0, resulten un fracàs. Per tant, no cal pensar en un procés de maquillatge, s’ha de caminar cap un canvi en l’estructura dels partits: donant valor a nous conceptes, talent i innovació.

És molt important la percepció dels ciutadans entorn a determinades organitzacions: en aquest cas partits. Cal buscar aliances, sinó és difícil créixer. Per tant cal crear aliances, cal compartir idees, ser capaç de compartir, ser flexible,…

Una de les primeres situacions en entrar a l’Ajuntament de Copons i al Consorci de Turisme de l’Alta Anoia era la de trobar-se davant de l’oferta de col·locar petits rectangles en diaris, banners en webs, etc. La meva percepció era la de trobar-me davant d’un petit impost revolucionari per tal de què els diaris, en el format que sigui, donés veu a la informació local.   

Intentem esquivar el joc. Sovint es veuen rectangles d’anuncis que no aporten cap informació, màxim un missatge, del tipus “Bona Festa Major” (eslògans populistes al meu entendre). Els diaris i els mitjans de comunicació (falques radiofòniques,…) han de viure de la publicitat en gran part. Anem a cercar solucions.

L’estratègia: farem despesa amb publicitat però amb contingut. La premissa bàsica: si sortim als mitjans és per mèrit (o desmèrit) en l’acció de govern o pel propi interès del mitjà com a base informativa (més enllà del pur joc publicitari).

A l’Alta Anoia tenim dipositades moltes esperances, i de fet estem gastant moltes energies en el projecte la Teva Alta Anoia: on a través de la construcció d’un edifici, construïm un portal web i un projecte de col·laboració i co-creació amb el territori. Amb diversos eixos transversals de desenvolupament econòmic i empresarial (viver d’empreses), recursos turístics, formació (també vehiculat a les escoles),… apropant el projecte a les pròpies sinergies i complicitats del territori.

La publicitat en aquest context hi juga un joc similar: fem despesa per promocionar continguts del territori. La primera acció, a l’Anoiadiari, mitjà amic perquè juga en l’entorn digital que tant ens atrau des del Consorci, destina una secció a parlar d’unes rutes, presentant uns serveis,…l’usuari pot descarregar les rutes i interaccionar amb elles a través de l’AltaAnoiaenRuta una iniciativa del Consorci. Aquesta és el nostre enfocament.

A través d’un generós oferiment que va fer via twitter l’autor, vaig rebre de forma personalitzada el llibre del què us parlo en aquesta entrada i us recomano llegir sinó ho heu fet ja.

Micropolítica, idees per canviar la comunicació política és un recull d’articles publicats a la Revista de la Fundació Rafael Campalans durant el període 2007-2009 per Antoni Gutiérrez-Rubí.

Perquè us animeu faig una breu síntesi de cada capítol:

La política de les emocions
Gutiérrez-Rubí realça les possibilitats de la intel·ligència emocional en el discurs polític. La política de les emocions i percepcions a través de l’anàlisi del comportament del cervell davant dels estímuls.
Situar-se en l’espai del receptor obliga a un exercici de reflexió per part del polític per cercar les millors estratègies per conquistar els ciutadans i sobretot, fer una política més pròxima.

La política del relat
Sense substituir el projecte, la narració ha de ser capaç de mobilitzar als ciutadans davant de fites elaborades entorn a l’esperança d’un canvi. La necessitat de vincular emocionalment a la ciutadania en el projecte obliga a la classe política a plantejar-se el relat com a una eina d’empodarament.
Les estructures mentals [marcs] del cervell permeten modelar i construir el discurs entre emissor i receptor. Això serà viable a través de la força del discurs, dels valors que hi ha darrera, amb la força de les paraules, mostrant la capacitat de liderar un procés de canvi i amb el suport de la força de les imatges, en la mesura que són capaces d’explicar raonaments abstractes a través de metàfores.

Els tristos no guanyen eleccions (Ni lideren, ni sedueixen, ni convencen)
El somriure estimula la nostra percepció i estimula les nostres accions i decisions. En aquest capítol a través de diferents exemples i anàlisi del comportament humà descobrirem les possibilitats de l’estètica política, la seva capacitat d’empodarament i en definitiva, la seva capacitat de generar il·lusió sobre el col·lectiu de ciutadans.

Viure les idees (polítiques) per combatre el fragment i l’oblit
En aquest espai es formula una tesi interessant: si els humans podem escollir cada cop més els interessos que volem recordar (gràcies a les noves eines i la possibilitat d’arxivar coneixement), el nostre comportament davant a propostes cognitives també es transforma. Paral·lelament podem adquirir informació cada cop més fragmentada segons els nostres interessos. La capacitat de estimular les emocions, a través de les idees i conduir-les al cor aproparan al polític al ciutadà.

La neuropolítica: conèixer el cervell per liderar les idees
La força del subconscient, la importància de la percepció i l’emoció en les nostres eleccions, obliguen a repensar les ideologies (sovint encallades en estereotips rígids i racionals) en funció del factor i la voluntat humana.

En la lectura del llibre descobrirem un valor afegit: la gran quantitat de referències i exemples, documentats per una interessant bibliografia.

M’agrada l’esperit crític (constructiu) que té el llibre amb la classe política més progressista d’esquerres: poc oberta a utilitzar els recursos comunicatius que aquest llibre es fan referència. Aportant bones línies de re-formulació segons les demandes dels propis ciutadans, què millor per la classe política, no?

El llibre és una edició pròpia de l’autor i que us podeu descarregar en aquest enllaç al seu bloc. Amb més documentació encara i el feedback amb els seus lectors.

Jordi Segarra, consultor i estratega polític

La tecnologia només és una eina: un instrument al servei d’una estratègia. Per si sola no té cap sentit. L’habilitat d’utilitzar aquestes feines serà en funció d’un determinat objectiu. Per tant cada receptor/ emissor necessitarà tenir unes eines pròpies que serveixin per resoldre uns determinats plantejaments.

Investigació com a element fonamental abans de començar. Cal valorar com ho vols fer i què pots fer i a partir d’aquí fer-ho. Per tant cal valorar quin és el context en què et mous, el públic/ electoral potencial i conèixer les possibilitats d’un mateix.

Microtargeting: la política és personal. Cal detectar, rastrejar i analitzar les converses, xarxes socials,… a través de termes concrets i que ens interessin. D’aquesta manera hem d’analitzar espais amb xarxes socials especialitzades/segmentades.

Datamining: Google és l’exemple més potent. Perquè pot conèixer els interessos del seu públic.

Implantació territorial: A través de “mavens” o líders socials. Gent pròxima que ja forma part de la comunitat i és capaç d’influenciar de forma natural.

No serveix la formula copiar / enganxar. Cada realitat té una estratègia, no és pot copiar un cas d’èxit perquè correspon a un context diferent. Per tant el mode d’actuar serà propi per aquesta realitat. Cal adaptar, aprendre, però tenir clar el propi espai.

Comunicació (i externa) de les organitzacions. Entenent que la informació ha de ser transversal i democràtica. Comunicació transversal, generar debat,… l’empleat / el seguidor s’ha de sentir formar part de l’organització. Sentir-se part d’una comunitat.

All politics is personal: s’imposa una conversa entre cada individu i la campanya (polític/partit/institució).

Cal tenir la possibilitat de saltar-se la premsa. Això ho permet la tecnologia. Arribar amb un missatge directe a tots els seguidors sense dependre d’uns mitjans de comunicació tradicionals.

La política no és 100% viral encara. Per tant cal aprofitar encara els mitjans tradicionals. Cada realitat tindrà un mitjà que permetrà aconseguir una determinada estratègia. L’estratègia determina la tecnologia no a l’inversa.

En política l’emoció sempre guanya a la raó. En política l’emoció sempre guanya a la raó. I connectada amb la gent. No es pot caure en un cercle tancat. Cal generar tribus, escoltar, motivar, promoure missatges (amb història), connectar, emocionar (espurna), mobilitzar,… cal fer créixer l’herba. Grassroots: unir les tribus.

Preguntes i respostes

Calen nous polítics per liderar això?
El problema són les idees i la manera de comunicar. Una nova manera d’entendre la política, més enllà de les cares.

En la comunicació institucional qui actua de lider?
Cada cas és diferent. No sempre el lideratge ha de ser una persona a vegades s’aconsegueix amb el valor de marca.

Com mantenir la força de l’electorat?
A vegades val la pena desgastar el govern per un determinat fi (exemple USA, reforma sanitària). El codi ha de transformar-se, el missatge ha d’arribar al conjunt dels ciutadans més enllà del propi electorat. Obrir el govern i donar la màxima informació, en tots els canals adequats, al ciutadà ajuda a mantenir la implicació de la gent. També és molt important donar resposta al ciutadà, mantenint un diàleg-conversa permanent (no cal que sempre sigui directe pel propi polític, pot ser delegada).