You Are Viewing Educació / Cultura

Demà és el primer dia d’escola per la majoria de professors. Darrera de cada professor hi ha una història. Milers d’històries. Aquesta és la meva.

Els darrers anys comencen amb un aire d’acomiadament que no s’acaba produint. A vegades, m’indigna la meva poca capacitat per sorprendre’m. Cercarem el millor enfocament a la situació.

La proposta digital ha entrat de ple en l’ensenyament i això és un espai d’oportunitats. Quan parlem de proposta digital i ensenyament ho podem visualitzar de forma global en tots els àmbits: escola, empresa, administració, economia,… això desestabilitza mites caducs i permet noves propostes. Perdre el control. Cercar la part més creativa de la proposta educativa i experimentar és una fita difícilment descriptible en un objectiu de qualitat, però sí que ens uneix i ens motiva.

‘We’re the people we’ve waiting for‘ ha servit per reflexionar sobre la complexitat de la situació de l’ensenyament actual i la possibilitat de plantejar-se nous horitzons. Més que mai hem d’entendre la formació com un element permanent que ens acompanya durant la nostra vida. Els dies al PLE (Personal Learning Environment) m’han ajudat a entendre la importància dels entorns d’aprenentatge al llarg de la vida de la persona, i com estimular als meus alumnes a trobar el seu.

Hi ha estats d’ànim difícils de descriure. Recordo fa uns anys -quan feia més muntanya que ara- que mentre m’apropava al cim m’agradava distanciar-me dels companys per uns instants. Sempre he pensat en la muntanya com un espai de socialització, però era com un gest instintiu. M’agradava percebre totes les vivències que l’esforç i l’entorn m’oferien.

Després arribaven noves fites. Nous cims.

Fa temps que parlem de canvi. Quin canvi? La tardor ens portarà a Catalunya un debat polític intens. Plena campanya, ara sí.

Woody Allen* diu que la vocació del polític de carrera es fer de cada solució un problema.

Ara, el terme política 2.0 comença a ser familiar. L’aproximació de la política catalana al que seria una veritable actitud 2.0 sembla força feble però. La maquinària organitzativa és massa complexe, molts (mals) hàbits i poca capacitat de plantejar-se veritables canvis.

La política 2.0 és un espai d’oportunitats. La principal possibilitat de la política 2.0 es aproximar la política a la ciutadania. Fer un llaç directe entre representant i representat és una possibilitat per explotar. Twitter permet dialogar, informar, escoltar,… saltar-se els intermediaris (mitjans de comunicació i aparells organitzatius), però això és la mínima formalització d’un concepte plegat de possibilitats. Twitter, facebook, blocs,… eines i eines, que estan desdibuixant una oportunitat.

El votant, decebut i apàtic no deixa ser part d’un percentatge. El seu vot serà còmplice d’una estratègia estudiada (i disputada). Construir una il·lusió en un projecte per-fabricat resulta una missió difícil. Les organitzacions polítiques prefereixen assegurar el control més enllà d’aproximar-se a la sensibilitat de la societat amb noves propostes. Sorpresa, innovació, renúncia,… semblen conceptes que queden lluny d’aquesta propera campanya electoral. Diuen que tot necessita el seu procés d’implantació i que cal més temps.

Seguirem esperant doncs, el polític dels nostres somnis.

* Woody Allen estrena la seva darrera pel·lícula a Catalunya. El títol original: You Will Meet a Tall Dark Stranger, ha patit una metamorfosis del tot significativa: Coneixeràs l’home dels teus somnis.

Devil’s Dyke.

Mai m’han agradat els acomiadaments. Pujo per Elm Grove amb el 22. Tinc clar que és el darrer dia que agafo l’autobús per anar a casa la Jacqui. Intento observar les cares, algunes expressions esbossen petits somriures. Segresto les últimes converses a l’autobús i penso en possibles fils argumentals. Una parella de músics baixen en un dels pubs del principi del carrer. La música és un element essencial de la ciutat. A la mateixa parada pugen una colla de joves equipats amb els seus monopatins. L’objectiu és clar pujar fins a Elm Grove i baixar d’estampida. Un parell de parades abans d’arribar a casa la Jacqui, al cap de munt del carrer, veig que baixen de l’autobús. De sobte decideixo baixar amb ells. Assegut en un banc observo com es preparen pel llarg descens d’Elm Grove. Abans de baixar un d’ells s’acomiada amb un somriure i un ‘bye’ que m’arriba al cor. Els perdo de vista mentre baixen a gran velocitat pel carrer. Enfilo els darrers metres fins a casa la Jacqui i m’adono que aquestes setmanes m’han connectat amb la ciutat.

Ha sigut una gran experiència. Molt recomanable i que he pogut fer gràcies a les beques que convoca el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya per als professors catalans. Recomano als professors que puguin llegir aquesta entrada i que tinguin inquietud per aprendre millor l’anglès, que s’animin a fer-ho. La sort d’estar en una bona escola com Regent School m’ha permès gaudir de grans professors.

Abans d’entrar a casa la Jacqui observo com el sol desapareix darrera Devil’s Dyke, un lloc fantàstic on Constable va dir que és la millor panoràmica que ell mai havia vist. M’eixugo una llàgrima que baixa per la galta. La Jacqui em saluda quan entro a casa però, ràpidament, pujo les escales per fer la maleta. Demà serà un gran dia, arribo a casa.

De fons escolto una cançó…

…dum di di da da dum …

I like the flowers,
I like the daffodils,
I like the mountains,
I like the rolling hills,
I like the fireplace
when the light is low.

dum di di da da dum …

Església de St. James a Brighton.

Després de caminar per Western Road, arribo a Churchill Square. Plou. No intensament, però la pluja fina i intensa va mullant la roba. La gran majoria de la gent no els preocupa la pluja, protegits per paraigües i caputxes, o simplement es deixen mullar. Vaig mig protegit per la caputxa de la meva jaqueta comprada abans d’ahir, per 16₤, al PrimeMarket. Caminar i observar per un espai relativament nou em produeix un plaer suficient com per abstraurem de qualsevol altra cosa. Jugo a escoltar petites converses i penso amb les històries que hi ha darrera. Fils que enllacen. Rialles, veus angoixades, tons seriosos, flueixen en el meu cervell. Intento fer petites hipòtesis que no porten en lloc però em diverteixen.

Una taula lliure en un petita terrassa d’un pub a Regency Road em convida a seure. Tot degustant mitja pinta de Foster’s trec un paper i em dedico a dibuixar gests mentre escolto de fons les converses. Intento esbossar moviments i segrestar converses que m’exigeixen un cert esforç. Al cap d’una estona, un home panxut amb un diari s’asseu al meu costat, noto que em observa, i de seguit comencem a xerrar. Té un anglès de notícies de BBC, li agreixo. Em sembla que li ha agradat el meu joc i em pregunta d’on sóc. Saltem de tema en tema, del futbol a la política, del transport a l’educació,…cap d’ells sense massa profunditat. La meva cervesa s’ha acabat i veig que s’acosta l’hora del sopar, m’acomiado d’ell amb una encaixada de mans. Començo a caminar per North Street fins a la parada de l’autobús.

Ja no plou. Sota la parada una parella s’abraça, mentre una dona carregada de bosses organitza les seves pertinences. Arriba el vint-i-dos, la gent que volem pujar a l’autobús esperem a que baixi tothom. Mentre recorrem els dotze minuts del trajecte fins a casa la Jacqui reviso les meves anotacions i dibuixos. Passem per davant de l’església de St. James, està preciosa. Repasso mentalment les coses noves que he après avui. Aquesta sensació d’aprenentatge permanent em fa sentir viu. L’autobús arriba al final de Elm Grove, mentre baixo li dic al conductor:

“Thank you, sir”
“Cheers”, em respon.

Amb Boris Mir, al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, dins el marc de les ja tradicionals Sessions Web.

Escola i aprenentatge, dades objectives, per avaluar el volum d’afectació en números a la nostra societat.

1.180.460 d’alumnes a Catalunya
62.805 docents en centre públics

L’escolarització augmenta en el tram d’edat de 2 a 4, on l’assistència no és obligatòria. L’escola té altres funcions més enllà de l’aprenentatge: com la socialització. I això vol dir més enllà del currículum. Aquesta tendència sembla ser que no disminuirà.

Per altra banda, l’escola més que un servei és una institució. Per tant, ens imposem l’assistència a l’escola i un determinat currículum. Per tant, cal respectar aquestes regles de jocs escollides democràticament.

Recomanació: POSTMAN, N. El fi de l’educació. Barcelona 2000, Ed. Octaedro

Competències digitals

Les competències digitals entren dins el currículum a través d’un annex. Això provoca que no s’integri dins l’estructura currícular, i cal encaixar-les dins l’aula. El tractament de la informació i les competències digitals no estan integrades en cap concret de l’educació i en canvi són transversals a tots els àmbits educatius.

Recomanació: RUIZ TARRAGÓ, F. La Nova Educació. Madrid 2007, LID Ed. Empreserial

Parlant de competències digitals hauríem de parlar de competència cognitiva, cívica (ciutadania digital), col·laborativa, alfabetització tecnològica, aprenentatge, tecnologia, alfabetització mediàtica, imatge,… conceptualitzats per diversos autors, però amb un camí objectiu comú: recollir els àmbits recurrents del que anomenem competències digitals.

Cal situar la competència digital dins l’àmbit del coneixement, per tant no cal centrar-se amb les eines que en realitat es poden aprendre. Cal centrar l’atenció en el coneixement no en les eines. Cal cercar quin és el camí cap a l’aprenentatge: Com s’aprèn? Quines són l’ús que aproxima les eines al coneixement? Com ho fem? L’anàlisi estratègic i analitzar la forma en que l’alumne capta i aprèn aquesta informació i després l’organitza seran les claus de l’abast de les competències digitals. Aquí el món digital ens permet una organització diferent: per etiquetes; donant valor a la recerca, més que l’organització jeràrquica per carpetes.

Un altre àmbit de competència digital és l’ús i la propietat dels usos digitals. La privacitat a la que hom té dret, és un espai on és interessant aprofundir amb els alumnes, professors, pares,… i això no té aturador. Els continguts aniran creixent i la presència de perfils a la xarxa també ho faran.

Les competències digitals demanaran una certa habilitat en aparells, software,… el control d’aquestes eines, aparells, entorns, serviran per definir la nostra competència digital.

Recomanació: BUCKINGHAM, D. Més enllà de la tecnologia. Aprenentatge infantil en la era de cultura digital. Buenos Aires, 2008. Ed. Manantial.

Innovació i gestió del canvi educatiu

La LEC (Llei d’Educació de Catalunya) no canvia el currículum però si parla de l’organització pedagògica i de gestió dels recursos humans i econòmics dels centres. Aquesta llei canvia les normes de joc, però cal valorar alguns elements que poden generar certs dubtes: les reticències d’una part del professorat i la dotació econòmica. D’altra banda, seguim tenint dificultats de la pròpia dinàmica del sistema, com és la pròpia implantació d’ordinadors a les aules. La dificultat va més enllà de les eines, que no ho són tot, sinó la implementació. Aquesta gestió és complexe amb un entorn amb molts agents, divers,… amb un gran número d’alumnes, professors, centres. La introducció massiva de tecnologia no assegura l’aprenentatge digital a les aules, cal treballar gradualment. Cal dotar una infraestructura tècnica i cognitiva de suport a docents i centres.

La gestió del canvi vindrà amb el fer. Cal començar a fer, experimentar i resoldre conflictes.

Recomanació: CHRISTENSEN, C. Discrupting class, New York 2008.

La Conxa Rodà i l’Albert Sierra ens ofereixen una conversa molt interessant, centrada en la transformació de les seves respectives institucions: el Museu Picasso – BCN i la Direcció General de Patrimoni Cultural.

Hi ha elements interessants, que transversals en tots els camps, es vehiculen també entorn al món de la cultura.

Les institucions han de ser a les xarxes socials. Els usuaris són allà i per tant cal ser on ells ja hi són. També hi ha la possibilitat d’arribar a un públic diferent.

La relació amb l’usuari va més enllà de la tradicional, generant llaços emocionals amb la institució gràcies a les xarxes socials. Ells ajudaran a fer difusió dins els seus propis espais i xarxes d’amics.

L’educació és un espai amb un potencial molt important. Cal estar al cas de propostes que ja funcionen per poder extreure idees (per exemple, l’espai wiki del Museu Guggenheim). És important d’utilitzar eines (com el vídeo) que permeten arribar al públic més jove.

L’aportació de continguts de l’usuari ha de ser lliure, i la institució no ha de tenir una voluntat de control. Només ha de moderar i generar bones sinergies amb els usuaris.

Aquest nou paradigma representa una re-formulació de la pròpia institució: canviant la forma de comunicar, l’organització de treball, la relació amb els usuaris, etc. Com més jerarquitzades són les institucions més dificultat per reformar-les i fer propostes d’innovació.

Talkingabout gravat en el marc de la Catosfera 2010. Gemma Urgell is talkingabout too.

Concepte que engloba los noves formes d’educació que incorporen i s’adapten els processos socials i comunicacionals que ha provocat Internet. La nova cultura digital es caracteritza per l’organització en xarxa, el treball col·lectiu, la convergència de mitjans, el copyleft, etc. Documentació Ici. CCCBLAB

ZEMOS98 L’educació és un procés comunicatiu que es pot produir en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Sota aquest concepte el col·lectiu ZEMOS98, comença una de sèrie d’accions amb la voluntat de donar a conèixer el concepte. Entenent que darrera del concepte cal incorporar-hi propostes pràctiques – tallers, per donar forma a la proposta.

Analitzar com la tecnologia transforma el procés d’aprenentatge i omple de possibilitats les relacions entre els diversos elements resulta apassionant. La construcció del coneixement s’enriqueix amb les possibilitats de la interrelació d’aprenentatges dels paral·lels més enllà de la figura tradicional del docent únic. La utilització de l’espai d’oci serà fonamental en el procés d’aprenentatge: els videojocs, per exemple, com a eina fonamental per despertar la curiositat.

Jesús Martín-Barbero dins el projecte, fa incidència amb tres aspectes: Competència històrica, valorant el procés i els referents de l’aprenentatge. Competència estètica, escoltant-se a un mateix. Les sensacions pròpies i les percepcions. Competència lògico-simbòlica, capacitat de construir eines a través de les noves formes creatives.

Juan Freire Centra l’atenció de fins on pot arribar el concepte d’educació expandida i com es pot incorporar en el procés d’educatiu tradicional. Els espais digitals i públics són marcs ideals pel treball en educació expandida.

Freire, posa quatre exemples en què l’educació expandida pren forma:

Els fans, entorn de interessos comuns. El marc d’aquest interès pot ser un espai de coneixement. Ex: Lostpedia

Les xarxes socials dóna als joves i adults un espai local per relacionar-se. Aquest primer marc, condueix a un espai més ampli: implicant als joves en interessos entorn a unes determinades voluntats. Per tant l’aprenentatge es fruit d’un procés de socialització, i amplificació del jo aproximant-se a interessos comuns.

Taller de Sostenibilitat – Biologia: A través de la identificació de problemes, buscar conjuntament amb la societat una solució amb el coneixement col·lectiu. A partir d’aquí apareixen propostes entorn a problemes que calen cercar solucions, però de forma oberta: per tal de provocar la participació.

Casa familiar do Mar: Treballa en entorns de joves que han deixat l’escola tradicional, en entorns rurals. Donant formació tècnica i científica, però amb la idea de què es converteixin en líders de les seves comunitats. Com ho fan? Dissenyen projectes entorn a problemàtiques reals de la zona. I utilitzant l’ensenyament de l’alternança: combinant l’estància a la casa (escola) amb les seves llars. Quan tornen a les seves cases poden recollir informació pel projecte i/o aportin solucions amb els seus aprenentatges. Es converteixen de forma intuïtiva, en líders socials de les seves comunitats.

L’educació expandida dóna la possibilitat de generar innovació més enllà institucions i grups d’experts. La investigació tradicional es cara i lenta. La comunitat interessada en la recerca de solucions pot superar a un equip d’experts.

Teresa Fèrriz Roure (LletrA)
Conxa Rodà (Museu Picasso Barcelona)
Lucia Calvo (CCCB)
Modera: Toni Ibañez (Entrellum)

Presentació provocadora de Toni Ibañez que posa en paral·lel dues tendències dins l’àmbit cultural: la oberta, com a nous camins i possibilitats; i la tancada, com un perill a la banalització de la cultura. La utilització creixent de les xarxes socials ha permès espais socials distribuïts (netocràcia). La capacitat de mobilització de la xarxa arriba a espantar alguns gurus de la cultura, com per exemple Quim Monzó.
Segons Ibañez la conversa amb el públic és bàsic, també en l’àmbit cultural. El receptor té nous rols molt més actius que els clàssics.

Lucia Calvo (CCCB)
Els propis usuaris es van avançar a la pròpia organització del CCCB. La pròpia estructura de les organitzacions, a vegades excessivament corporativistes, planteja certes confusions que rellenteix la posada en escena d’alguns elements o accions.

Teresa Fèrriz (LletrA)
La funció de LletrA serà la de recercar continguts interessants pels usuaris, més enllà dels continguts tradicionals i/o presencials. Amb especial atenció a les noves eines que permeten noves metodologies d’aprenentatge. Tampoc en la recerca de gran quantitat de seguidors sinó en poder trobar audiències interessades. Per tant no fent un ús massiu de les eines, sinó més estratègic.

Conxa Rodà (Museu Picasso)
Abans d’entrar a les xarxes socials ha fet un anàlisi de què feien altres museus. Fent després una entrada integral i sostenible, tot i que, ja es comença a posar en dubte la possibilitat de continuar aportant continguts de forma periòdica. Entenent que és un treball experimental, i que hi ha elements a matisar amb l’avanç de la proposta.

Dicotomies i reflexions:
- El perfil de l’organització a les xarxes està dinamitzat per una persona. La seva interacció a vegades posa en dubte si l’opinió és del perfil del dinamitzador o de l’organització a qui representa.
- En realitat, darrera de cada projecte hi ha la gent més innovadora de cada organització és necessària una capacitat d’empodarament de tota l’estructura.
- Tenir un control de la creació pot dificultar l’acció col·lectiva. Tenint en compte que l’aportació de l’usuari és molt important en l’aportació de continguts (Conxa Rodà).
- El multimèdia (YouTube) dóna gran valor metodològic a les organitzacions en la presentació de continguts. En aquest àmbit el camp d’exploració més clar. La interacció amb les xarxes socials és més complexe. (Teresa Fèrriz)
- Cal donar valor a l’acció de l’usuari és important: estudiants que obren espais pel seu compte. (Conxa Rodà)
- Cal trobar la manera que el contingut s’adeqüi al propi funcionament de la xarxa. Per exemple, el muntatge (making off) de l’exposició. El bloc com a espai de narració del concepte (comissari). I el twitter com eina de comunicació immediata, per exemple la inauguració (rebent visions diferents). (Conxa Rodà).
- El repte continua sent involucrar a l’usuari en el procés creatiu. De moment, l’acció encara continua sent la d’utilitzar els nous mitjans de comunicació com espai de difusió. L’espai constructiu de moment només és experimental, en petites propostes. I amb un llarg camí per investigar. (Lucia Calvo).
- Les crítiques com una possibilitat de millora. Entenent que el control ja no té sentit. Cal crear sinergies positives més que centrar l’atenció al control de continguts. (Conxa Rodà).

Pensant en que estem en una època de canvi, sovint m’agrada pensar que opinarien personatges històrics que per algun motiu o altre han resultat rellevants, de l’actual estat context cutural, social, polític,…

Jean Dubuffet, pintor i escultor francès nascut a la primera meitat del segle XX, ha entrat a la història per l’autoria del concepte Art Brut (art cru) per definir l’art produït per no professionals que treballen per fora de les normes estètiques, tals com l’art dels pacients mentals, presoners i nens.
Buscava la ingenuïtat de les persones no marcades per unes normes socials o que en viuen al marge.
Entenent que com deia Jean Jacques Rousseau, l’home és bo i lliure per naturalesa i la societat el converteix en esclau.

Què pensarien aquests dos personatges si escoltessin la presentació de Michael Wesch al Personal Democracy Forum (#PDF09) i que Dolors Reig resumeix perfectament en aquest post?

En el context d’una societat canviant, on l’individu “busca ara la seva identitat, l’autenticitat, el reforç de la pròpia diferència”; i tot això, vehiculat en un nova dimensió que dóna el treball en xarxa. L’home/ dona és capaç de “emmotllar el missatge, la conversa, les possibilitats per construir la comunitat, l’autoconciència, la construcció de la pròpia identitat”.

Pensant que l’home és bo per naturalesa, seria capaç la xarxa de possibilitar l’acció humana lliure o la pròpia trama de la xarxa emmotlla a l’usuari en la produir en un determinat sentit?

Permeteu-me el joc, al que us animo a participar.