You Are Viewing Administración / Política

Hace unos meses siguiendo mi timeline del twitter, verdadero espacio de información personal, empecé a observar, como sucede a menudo, que el debate hacia los procesos políticos se tergiversa. La discusión se centraba si se debía permitir los toros o no en Cataluña a partir de la reforma de la Ley de Protección de los Animales, cuando en realidad lo que se debatía era si la ILP que presentaba a un grupo de ciudadanos coordinados por la plataforma ‘Prou‘ era admitida a trámite. Por lo tanto, mi rechazo a debatir si una propuesta ciudadana debía ser admitida a trámite de debate (no de aprobación). Evidentemente que “sí”, si cumple los requerimientos de adhesiones y formales establecidos, no?

Hoy se votará la resolución. Hoy el debate si que es toros sí, toros no. Ese día, el debate era sólo si el procedimiento entraba en debate o quedaba interrumpido. Según mi punto de vista, es muy importante aclarar este aspecto. Tenemos una cultura democrática débil y manipulada. Los ciudadanos necesitamos claridad a la hora de entender los procesos políticos, y muchas veces, los mismos protagonistas, y los propios medios de comunicación se cuidan de confundir y, por tanto, aumentar la desconfianza en la “política”.

Otro elemento interesante hoy es la libertad de voto que dan los partidos mayoritarios a sus diputados. Esta vez parece que la libertad de voto es visible, pública. Para mí un acierto. En cambio según el líder popular Mariano Rajoy un motivo de denuncia que cada diputado vote según sus convicciones y la percepción de la voluntad de sus propios votantes. Qué ironía. En este punto, se ve la no voluntad de cambiar un sistema basado en el poder de pensamiento único, dirigido y basado en la única ‘voz’ del partido. Todos los diputados del Partido Popular representan a una masa homogénea? Lo dudo, como el resto de partidos. La masa de votantes de un mismo partido es complejo y heterogénea. Si cada diputado tuviera que escuchar a quien le da su posición en el Parlamento Catalan, en este caso, y que esta posibilidad fuera elegida por los ciudadanos del propio territorio los procesos políticos ganarían en transparencia, credibilidad y cercanía al ciudadano.

Es una anécdota pero como es un blog personal es admitida, mi opinión no podía ser más compartida en el enlace a esta reflexión de Ismael Peña.

Aprofitant l’enunciat d’una pràctica de la UOC i cercant una concreció en la investigació, he analitzat la utilització de l’e-TRAM a la comarca de l’Anoia.

La investigació neix d’una percepció particular: tot i la forta implantació de l’e-TRAM en les administarcions dels municipis anoiencs la seva utilització encara és minoritària.

Què és l’e-TRAM?

Com defineix el Consorci AOC en el seu web l’e-TRAM és el mòdul de gestió municipal de sol·licituds i tràmits per Internet integrat a la plataforma del Consorci AOC. L’accés a l’e-TRAM es fa des del web de l’ajuntament.

L’e-TRAM fa possible que els ciutadans des de qualsevol lloc i en qualsevol moment puguin interactuar amb l’administració per tal de gestionar els tràmits disponibles.

Per fer aquesta pràctica es va obrir un Google Docs de consulta pública amb la resposta dels Ajuntaments.

Conclusions de l’anàlisi de la utilització a l’Anoia

Cal valorar molt positivament les opcions que dóna l’e-TRAM. La flexibilitat temporal i d’espai per interactuar amb l’administració són elements fonamentals per valorar positivament l’oferta del servei. De totes maneres, caldrà seguir fent accions per tal de millorar la utilització dels tràmits on-line, ja que la majoria de responsables municipals destaquen la infrautilització del servei. Alhora que en destaquen les seves virtuts per tal d’agilitzar i organitzar els procediments que arriben a través de la ciutadania.

L’anàlisi d’aquesta infrautilització seria estudi d’una segona fase, però sembla que hi ha dos elements fonamentals i interrelacionats alhora de fer el diagnosi:
Per una banda la poca capacitat de l’administració local per donar a conèixer el servei als seus ciutadans i, d’altra la manca de costum per part dels ciutadans de serveis on-line estan dificultant una veritable implantació real del servei.

És per tant un repte per part de les administracions locals i el propi consorci AOC donar una empenta a la utilització de l’e-TRAM com a eina de veritable interacció entre ciutadans i administració.

Adjunto també el document complert de la pràctica, amb les referències acadèmiques per tal de poder avaluar-ne amb més detall les dades i disposar de tots els enllaços que es van utilitzar.

e-TRAM ANOIA GEN-MAIG 2010

Autor: Ernest Benach i Pascual
Angle Editorial, Edicions Bromera i Cossetània Edicions .

Versió digital: Edi.cat

El proper dilluns dia 5 de juliol es presenta a Igualada el llibre #Política 2.0 (20h – Llibreria Aqualata). En aquesta entrada el bloc us faig un petit tastet per animar-vos a venir a la presentació, i sobretot a llegir-lo.

El pròleg de Saül Gordillo descriu molt bé quin és el propòsit del llibre; un cop acabada la lectura es confirma: marcar la fita del punt de partida.

El llibre és concebut com la pròpia xarxa: un espai de múltiples connexions que configuren el coneixement i la informació. Aquesta metodologia dóna un valor afegit a la proposta d’Ernest Benach. El lector podrà ampliar coneixement i, fins i tot, proposar-ne millores.

El llibre esta plantejat en quatre espais principals: el context actual de la societat de la informació i el coneixement, les bases de la política 2.0, el naixement del Parlament 2.0 i les conclusions. El llibre té un caràcter molt pedagògic i manté un fil de musical: amb la recomanació de cançons en els diferents capítols.

Abans de destacar els elements que m’han semblat més interessants del llibre, voldria destacar-ne una cosa: la transparència en què explica les idees i les formes d’aprenentatge, així com la sinceritat. Aquesta sinceritat es concreta amb dues idees destacables: “l’afebliment de les conviccions que crèiem fermes, sòlides i indissolubles” (trencament d’estructures tradicionals) i l’oportunitat que té la societat civil per augmentar encara més el seu protagonisme.

Hi ha un element molt important, des del meu punt de vista, que apareix al llibre i és un fil que l’autor aprofita amb encert: la responsabilitat que tenen les administracions públiques per assegurar una bona alfabetització digital de la ciutadania, com a instrument per una millor capacitació i la possibilitat de ser un element per la cohesió territorial. Això lliga amb l’augment del protagonisme de la societat civil.

Les eines que ofereix Internet i la capacitat de generar nous models d’aprenentatge col·laboratius, i comunicació global són el punt de partida del llibre que recorre els espais de l’educació, l’empresa, la política,… que possibiliten enfortir determinades actituds amb més col·laboració i amb el reforç d’alguns valors com la transparència i l’autocrítica. En realitat és dóna lloc a revalorar la meritocràcia.

Si us agrada aquesta entrada i en general aquest bloc el podeu votar als Premis Bloc Catalunya, categoria política.

Talkingabout gravat amb Joaquim Solé Vilanova, catedràtic d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona, a partir del cercle de conferències dedicades a l’estat de l’economia actual (Resum). El Quim parla de la situació de les nostres administracions i en proposa solucions. Especialment interessant la visió pedagògica que ofereix com a solució, i donar la possibilitat al ciutadà, per comprendre la situació econòmica dels ajuntaments. Alhora per valorar el cost de tots els serveis.

Podeu opinar i valorar aquest #talkingabout a la plataforma recopila totes les converses.

Resum de la xerrada organitzada per Iguland, a l’Ateneu Igualadí.

El catedràtic Joaquim Solé Vilanova ens parla del seu contacte, gràcies a la seva posició com a director del màster d’hisenda pública de la UB, amb el món real de les administracions públiques.

Què passa a les finances del sector públic? Què podem esperar de les administracions?

Tres enfocaments: la de la finança estatal, la finança autonòmica i la finança municipal.

L’Estat
Els ciutadans demanem molts serveis però no valorem el cost que tenen aquests serveis. L’estat capta diners amb l’IRPF, IVA,…però en el cas de l’IRPF, a causa de la globalització i la possibilitat d’obrir l’economia, ja deixa de ser solució a la redistribució i afecta principalment als salaris. Per tant l’IVA és la principal possibilitat per redistribuir els diners.
Les polítiques que s’han fet en els darrers anys han anat encarades cap a augmentar el número de serveis, per exemple la llei de la dependència sense tenir massa en compte la viabilitat. Per altra banda, hi ha hagut poc control del frau i l’economia oculta.
No podem creure que la solució és només a augmentar els impostos als rics. Per dos motius: qui determina qui és ric i que tampoc és la solució per pagar tot el cost dels serveis públics.
Per tant, cal valorar molt bé la viabilitat de qualsevol mesura o llei, per no haver de fer-se endarrere alhora d’aplicar-les a mig termini. En aquest context, l’estat es va endeutant sense poder afrontar la despesa ja que es perd la confiança en el conjunt de l’administració per poder afrontar el deute.

La Generalitat de Catalunya
Com l’entrada de diners és equilibrada entre estat i comunitat, la mateixa problemàtica que pateix l’estat també la pateix el govern autonòmic. La despesa major del govern de la Generalitat (40%) és la sanitat, i no es troba la manera de moderar-ne el cost.
La solució del cofinançament ha provat l’endeutament d’ajuntaments a costa de la Generalitat, actuant en àmbits que no eren ni competències dels propis ajuntaments.

Els Ajuntaments
No podem generalitzar. Alguns ajuntaments han equilibrat la seva despesa i altres que no han equilibrat la seva economia: han gastat més dels ingressos que rebien. Pensar que els ingressos extraordinaris es perpetuarien ha provocat que alguns ajuntaments hagin augmentat la seva despesa corrent o s’hagin hipotecat en despeses fixes, que un cop reduïdes les despeses extraordinàries no poden suportar. Aquesta situació s’ha vist agreujada per culpa de manca de recursos provinents de l’Estat Espanyol.
Quan s’ofereixen serveis públics cal fer plans de viabilitat per valorar-ne si es podran oferir un cop acabats els ingressos extraordinaris.
No haver revisat l’IBI ha provocat que alguns ajuntaments encara hagin aguditzat la seva delicada situació de liquiditat. Sense cap mena de dubte, ha sigut una decisió per a acontentar els constructors però sense valorar una situació de crisi.
Els ajuntaments han de pensar que han d’equilibrar ells mateixos la seva economia, perquè la solució no els arribarà d’administracions supramunicipals. La crisi s’allargarà, i el futur d’unes eleccions municipals l’any 2011, no pot amagar la situació de les arques municipals.
Tenim un bon model de finançament municipal. Millorable, però l’estructura (impostos i taxes municipals, subvencions i el dret a l’endeutament) és bona. Com algunes administracions supramunicipals, com Consells Comarcals, donen serveis a partir de subvencions d’altres administracions superiors, amaga el veritable cost d’aquests serveis. Això evidentment no és bo perquè no ensenya al ciutadà quin és el cost d’aquest servei.
L’IBI és la figura d’impostos més estable dels ajuntaments i l’ingrés més quantitatiu. Per tant, equilibrar-lo per explicar la despesa municipal, fa intel·ligible i raonable el seu cost. Caldria doncs limitar el nivell d’inversions de cada municipi per limitar l’endeutament dels ajuntaments. L’obligació dels responsables municipals, és doncs, no hipotecar a futurs responsables i contribuents.

L’actual estructura municipal (amb moltes administracions i gran part d’elles, molt petites) no afavoreix que els municipis comparteixin serveis. Cada municipi vol tenir els seus propis servis, i per tant, són un luxe.

Cal que els responsables municipals no vulguin cofinançar serveis amb la Generalitat sinó hi ha darrera un pla de viabilitat econòmica. Cal assumir només les seves responsabilitats administratives perquè seran les els ingressos permetran suportar. Aquestes actituds han d’anar acompanyades d’explicacions intel·ligibles pels ciutadans relacionat, per exemple, % de despesa vers l’IBI que es paga. La demanda del ciutadà ha d’anar acompanyada d’explicació del cost dels serveis per fer comprensible el valor de l’oferta.

Com ja vaig publicar en el darrer post, en el transcurs d’aquestes setmanes s’organitzen a Igualada el cercle de conferències: Algú ens pot explicar, en realitat, què està passant?. Avui (Ateneu Igualadí, 19:30) hi participa el catedràtic d’Hisenda Pública, Joaquim Solé Vilanova.

Si us sóc sincer la descoberta del professor Solé i Vilanova és molt recent però alhora impactant. En realitat les tesis proposades pel catedràtic s’apropen molt al meu discurs com a regidor. Avui tindré la sort de poder fer-li un #talkingabout i comentar directament amb ell la visió sobre el paper de l’economia en els Ajuntaments. Hi ha una colla de conceptes que m’agradaria comentar amb ell. Els avanço per si algun dels meus lectors s’anima a fer arribar algun tema de conversa més.

Renúncia:els ajuntaments hem d’aprendre a renunciar a oferir alguns dels serveis que fins ara consideràvem importants. Renúncia a la “política de campanar” per obrir espais de més col·laboració amb municipis propers. Renunciar a la “Política de campanar” no vol dir a treballar per una visió del territori propera, vol dir pensar les coses amb l’entorn més enllà dels límits del propi municipi: en el global del territori. Fins i tot, fer realitat l’opció d’agrupar municipis sota un mateix ens, reduint els ens municipals catalans.

Pedagogia: cal argumentar i explicar la despesa pública. Els ciutadans han de conèixer la realitat econòmica de la seva administració més propera i assumir els costos dels serveis, i per tant, la seva possible renúncia.

Reinvertar-se: l’administració a de replantejar molts dels procediments que segueix en la contractació de personal, concursos, serveis,… hi ho ha de fer des dels detalls més petits. Cada petit procediment ha de ser replantejat segons el paràmetre de la viabilitat. Això vol dir autocrítica. No cal desviar l’atenció vers administracions supramunicipals com fem sovint els consistoris i analitzar les pròpies errades i responsabilitat.

Si voleu aprofundir sobre les idees del catedràtic Joaquim Solé Vilanova podeu consultar aquest enllaç de la malla digital, d’on he extret el vídeo de l’entrada.

De cara a la taula de la Penedesfera, del proper divendres dia 11, que gira entorn de l’acció ciutadana amb el recolzament de les connexions en xarxa, proposem cinc espais de debat. Cada eix planteja una sèrie de dubtes que defineixen el camí que haurà de seguir l’administració pública en aquests propers anys. Segurament el paper de la ciutadania cada cop serà més important.

- Lideratges: Les dinàmiques que es generen a la xarxa permet organitzar diferents grups (grans o petits) amb un fi molt determinat? Grups que s’organitzen i ràpidament es difuminen un cop assolit l’objectiu? Qui lidera aquests grups?

- Noves formes de lobby: Aquestes noves organitzacions paral·leles al poder “oficial” són nous espais de poder? Contra-poder? Poder paral·lel?

- Nous espais d’investigació que pot aprofitar l’administració pública /hacker (co-creació, opendata):

Quin és el paper de l’administració en el desenvolupament? La principal obligació de l’administració és facilitar les dades i obrir-se a la creativitat? És pot canviar el sistema des de dins el sistema? Cal la figura del “hacker” també a l’interior (com un cavall de Troia?

- Perfil digital, responsabilitat social personal en benefici bé comú – participació ciutadana:

És important incentivar la responsabilitat social d’individus que formem part d’un col·lectiu? Aquesta responsabilitat podrà ser en benefici d’un millor currículum social que també augmentarà de valor?

- L’estructura del sistema vs petites propostes: Quin és el valor d’aquestes propostes en un àmbit en què la majoria d’estructures organitzatives (administratives /polítiques) són molt rígides? Què és primer el replantejament de les estructures globals o la suma d’accions ciutadanes provocaran canvis en l’estructura global?

Si de cara al debat a la taula voleu aportar noves preguntes o començar a reflexionar-hi i sou convidats.

Recordem que podeu veure les quatre propostes d’acció ciutadana a Talkingabout.

He vist que l’admirat J.A. Donaire ha fet una entrada de la proposta a twitter: #algohohaviadedir. Recollir l’espai de denúncia que proposa el Polònia i amplificar-lo a Twitter és una gran iniciativa. Ahir vaig amplificar la meva crida i m’agradaria compartir-la amb una mica de reflexió en el bloc:

L’argument que més emprenya: ’s’hauria de fer així perquè sempre s’ha fet així’ #alguhohaviadedir

La meva experiència en l’observació i la pràctica em porta a reflexionar sobre l’enorme dificultat que hi ha a casa nostra (enteneu Copons/ Anoia/ Catalunya/ Espanya, perquè a mi m’és igual) per canviar els processos i la metodologia de qualsevol decisió. La sensació del creador -per un ex-estudiant de Belles Arts com jo això és fàcil d’imaginar- davant el full en blanc és una sensació magnífica. Tota la saviesa acumulada però per demostrar-la des de la buidor més extrema. Re-plantejar-se el full en blanc com un espai d’investigació, dubte, re-visió,… dóna al creador una sensació d’angoixa i d’oportunitat alhora que pot resultar meravellosa. Entre d’altres coses perquè obliga a una crítica constant de la seva acció com a creador, si la voluntat és seguir millorant.

És massa difícil veure en el dia a dia actituds com la del creador davant el full en blanc. Masses decisions preses amb el ’s’hauria de fer així perquè sempre s’ha fet així’. En un context de re-plantejament inaudible per part de l’administració pública i dels grans protagonistes -teòricament- dels processos polítics: els partits, hi trobo a faltar molta creació. Necessita molta capacitat d’auto-crítica, molta capacitat de reflexió, molta capacitat per renunciar, … i penso que algú ho havia de dir.

En aquest enfocament política-administratiu que tant m’agrada, formulo alguns: algú ho havia de dir.

- No som crítics amb nosaltres mateixos, ens és més fàcil delegar responsabilitats als altres.
- Ens refugiem en el corporativisme professional (funcionaris, mestres, banquers,…) o organitzatiu.
- No som capaços de denunciar les pràctiques fraudulentes que observem, al·ludint responsabilitats.
- Darrera el discurs de transparència i re-utilització de dades hi ha més literatura que realitats.
- No som capaços de renunciar personalment, preferim demanar renúncies alienes.
- Els partits polítics segueixen marcant el ritme polític no en benefici del país sinó de la seva organització.
- Seguim obviant la crítica, i preferim el copet a l’esquena alhora de valorar la nostra actitud.
….

Els que em seguiu i em coneixeu sabeu que sóc optimista, però també realista. I em penso que algú ho havia de dir.

A un any d’acabar la legislatura, la feina que s’ha anat avançant és concreta i els projectes que encara queden, a la safata de pendents, seran complicats de tirar endavant. L’actual situació de crisi econòmica obliga a re-plantejar la despesa, i per tant, a valorar molt bé quins projectes són realment viables.

Com faig cada any, des de què sóc regidor, faig una repassada a l’acció de govern de les meves regidories. De la versió més extensa i detallada de l’espai de la regidoria d’aquest bloc, faig un resum:

A la part positiva: l’anàlisi i funcionament del projecte Copons 2.0 i l’empenta del projecte de La Teva Alta Anoia, lligat a la nova oficina del Consorci per la Promoció Turística de l’Alta Anoia. També afegir en aquest espai positiu, la possibilitat de impulsar projectes que permeten els ajuts del LEADER per al Desenvolupament Territorial del territori, a través del DAR.

A la part del mig: l’antena de telecomunicacions, a punt però sense servei “oficial” de les companyes de comunicacions de telefonia mòbil.

A la part negativa: la remodelació de la rectoria i la residència/centre de dia.

A un any vista per acabar la meva etapa com a regidor, i la meva representació pública definitiva a l’Ajuntament, encaro amb il·lusió el darrer tram de legislatura que hauria de servir bàsicament per aprofundir en apropar les decisions a la ciutadania, generant espais deliberatius, escoltant les demandes i aportar transparència en la gestió. I més encara, quan la baixada de recursos que patirem tots els municipis, ens obligaran a explicar millor la nostra gestió i a trobar propostes més imaginatives (i econòmiques). D’altra banda, el projecte de l’Alta Anoia, s’anirà concretant; i si tot va bé, el proper any ja el podrem valorar amb més dades i detalls.