You Are Viewing Comunicació

Acaba l’any. És hora de valorar i fer les prediccions de cara a l’any vinent. La primera part és senzilla, la segona -en el context actual- és una tasca complexa.

Valoro, personalment, aquest 2009 de forma molt positiva. Acabo l’any més pobre, amb més dubtes però amb més coneixements i ganes de treballar. Ha sigut un any de compartir, de conèixer, d’experimentar, de sembrar,… I no ha sigut fàcil. L’agosarament ha sigut evident, i això ha permès avançar. És un moment de canvi important, i per tant, estem fent el que toca: treballar per canviar. El meu fil conductor és l’honestedat i la sinceritat, i prometo, no canviar-lo.

Sóc molt afortunat perquè tres persones, que surten poc en aquest bloc, fonamenten la meva il·lusió per treballar: tres princeses Arantxa, Queralt i Txell, són l’estímul i el recolzament fonamental.

Teixint bones sinergies han sortit grans oportunitats a la xarxa. Gràcies a tots. Una de les darreres del 2009 ha sigut participar en aquest interessant document col·laboratiu del Marc Cortés. Trobareu una aproximació a la realitat dels Social Media per l’any vinent, però no oblideu que hi ha espais per les sorpreses per tant hem d’estar a l’aguait. Gràcies Marc, per proposar-me participar al costat de qui tant he aprés durant aquest any.Social Media Predictions 2010

La comunicació i la política dos termes que és relacionen constantment i que apassionen a Toni Aira. Com aquest debat ens interessa molt a la Gemma i a mi, la conversa va resultar molt animada.

Talkingabout: La cortina de fum from redall on Vimeo.

Toni Aira és periodista i professor de Comunicació Política i d’Institucions Públiques a la UOC, i professor d’Introducció a la Comunicació a la Facultat de Comunicació BLANQUERNA (URL), i participa en nombrosos espais comunicatius: de premsa i radio.

La cortina de fum és un espai de referencia per aquells interessats en com és relacionen mitjans de comunicació i la política a casa nostra. L’origen de la tria del nom és interessant, i la metàfora que representa en l’actual situació política evident.

Hi ha un repàs d’elements presents en la nostra activitat diària: com és relacionen mitjans de comunicació, l’assessoria, els perfils que influencien a la política,… I entorn a la situació política estructural: en un context de canvi, però que no s’ha trobat la manera de com fer-ho.
També hi ha un element molt interessant que surt a la conversa que és l’endogàmia generada entorn al món polític i dels mitjans de comunicació, bàsicament lligats entorn a grans grups mediàtics. Per aquest motiu, l’organització a través d’Internet és un espai idíl·lic per fer sentir un missatge propi que en els mitjans i vies tradicionals quedarien silenciades.

El dia de la conversa era especialment significatiu perquè era el dia de la presentació la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques (SCCIEP). El Toni n’és el fundador. Això té mèrit perquè observant de què el país té un buit és llança a cobrir-lo més enllà de lamentar-se de la manca. I això és d’agrair.

Gemma Urgell is talking about too

Lloc de gravació: Turó Park de Barcelona
Dia: 20.10.2009
Material: Càmera Sony HDD DCR-SR52
Muntatge: iMovie

These mist covered mountains
Are a home now for me
But my home is the lowlands
And always will be
Some day you’ll return…

Tancant els ulls i arrancant els mots correctes del racó més profund del cor. Davant d’una pantalla somnien i veuen, a vegades virtualment, un món millor. Comparteixen i s’ajuden, dolçament abraçats com una colla d’ànimes germanes.

Navegants. El neguit apareix quan el rumb es desvia i sobretot quan el viatge redueix la seva velocitat. De totes maneres no hi ha destí escrit: la Ítaca no arriba mai. Sovint deixa entreveure la seva silueta, al fons, i després resulta un miratge d’allò que realment el desig provoca.

La saviesa del temps dóna coneixement de la importància de l’espera. Pausa les il·lusions. L’esperit de joventut es converteix en foc per les idees i, arrenquen accions, projectes,… gairebé a cegues amb la il·lusió de transformar una realitat immòbil.

En petits cercles, en converses, amb les parelles, en congressos,… s’explica que el món està canviant. Molt ràpidament. La xarxa endolceix els esperits i la quotidianitat -sovint- els trenca. El somni és massa important per ser tant senzill.

De totes maneres, els petits líders remouen el remor de la veu d’aquells que els costa fer-se escoltar. Modestos i valents alhora, xafats pel gegant poder del sistema. Cada sistema és una peixera, dins una altra peixera, i una altra… del més petit al més gran poder. Rebutjant un món més just i més equilibrat. Tanquem els ulls, i amb el so de la música, treballem per treure aquests peixets de la gàbia i fer-los nadar en la immensitat.

Són els nous superherois, que no descansen mai, i que en qualsevol moment aixequen la seva veu.

___________________________________________________________________

* Post inspirat en l’estat de Google Talk de Javier Pinto, la seva extraordinària feina a l’altre món (oblidem a vegades que és el nostre món), aquest post del sempre present J.A. Donaire i de la magnífica cançó de Mark Knopfler. També aquells que dia a dia són un banc de referència d’aquest modest quadern de viatge.

La fusió de les caixes sembla un fet. No ens acaba d’impressionar perquè era quelcom ja referenciat, i se suposa que si ara és un fet, és perquè ja no hi ha més remei. Però si fa uns quants anys haguéssim dit això, segur que ja hi ha algun “guru” que ho va avançar, ens haurien titllat de visionadors de ciència ficció. No m’atreveixo a discutir de la seva ideonitat o no de la fusió de les caixes, però sí sobre el concepte “caixa d’estalvis”, i les noves relacions de marca, imatge corporativa, valor,… que hi ha darrera.

Siguem clars i pensem en què era una caixa fa uns anys, què és ara i què serà en un futur immediat (difícil de quantificar, però ja visible). Les caixes eren bàsicament una aproximació al territori i a les persones. Les diferents entitats s’aproximaven als ciutadans que trobaven en aquests serveis persones agradables que sota la seva confiança ajudaven a la gestió dels seus ingressos i despeses. El valor humà de proximitat en aquest context era altíssim, i tots encara tenim al cap persones atentes en les nostres demandes darrera d’un taulell. Ull, això no vol dir que no hi hagués gent poc eficient i malcarada, com arreu. Però aquest no és el debat. El valor de la marca “caixa de pensions” s’està ràpidament transformant. Gran quantitat de clients visita cada cop menys les entitats d’estalvi i gestionen la seva activitat online. Per facilitat i comoditat. Per tant, reforçar aquest valor tecnològic-comunicatiu sembla la millor aposta. Estan segurs que les caixes han fet el màxim per això? Ho dubto. Les seves estructures jeràrquiques han apostat més per una expansió imperialista d’oficines pel territori, en alguns carrers fins i tot còmiques per la seva multitud. Quin sentit tenia i té això?

Cap. Aquesta no és la lluita per retrobar nous clients. El nínxol de mercat i per tant el nou valor de marca, es trobar als més desafectats pel valor de caixa tradicional. Posem dos breus exemples. Podent fer gran quantitat de gestions online, per fer una consulta a l’instant a la meva entitat bancària només tinc el telèfon o un correu electrònic. Per recollir una targeta de crèdit nova necessàriament haig de passar per l’oficina a signar. Aquest nou valor d’imatge més o menys ja observat per totes les entitats els ha agafat tard i a poca velocitat. Hi ha alguna caixa que realment hagi apostat pel treball i servei online, donant-li valor de marca?

Si la fusió és un fet entrem en nous obstacles i noves oportunitats. A nivell gràfic i corporatiu el repte és complexe. En el cas per exemple de tres caixes catalanes que preveuen la fusió: Caixa Catalunya, Caixa Manresa i Caixa Tarragona; la primera sembla tenir el rol dominant, però no està clar que el seu nom sigui el de la nova marca (parlaríem si no d’absorció no?). Si apareix una nova marca: alguns equips de disseny, imatge corporativa, màrqueting, retoladors deuen estar impacients… els podria venir un allau de feina. Si l’aposta es aprofitar el valor de marca ja existent, i suposo que aleshores parlaríem de Caixa Catalunya: el repte és complexe. Molts percebem aquesta marca com un valor amb decadència i problemes de gestió múltiples. I ho fem, segurament amb desconeixentment i, marcat pel remor de les masses. Però senyors de les caixes, el valor del remor de les masses, té ara més valor que mai.

El panorama doncs és interessant i els camps a reflexió importants. Estic segur que aquesta visió és compartida per molts empleats de caixa. Les seves estructures jeràrquiques i piramidals em sembla que els donen poca veu, i crec que s’equivoquen. En tot això el gran, “La Caixa”, sempre guanya. Seria interessant plantejar-se aquestes fusions/ absorcions amb un debat profund i intens sobre el valor de marca a part del joc de rols tradicionals de l’estira i arronsa de poder entre marques.

Fa uns anys, els diaris tenien el poder dels anuncis immobiliaris i petits anuncis, l’atreviment i Internet els ha deixat en un clar segon terme. Nous models de negoci. Us imagineu que algú treballi en una nova formula de gestió dels nostres diners i ens captivi ràpidament com a nou valor de marca? Com diu una bona amiga meva: la cosa tindria un polvo.

* Fotografia: noticias.vuelosbaratos.es.

Embriagat pels deliris d’una nit d’insomni redacto aquest simple post, per recordar una cançó extraordinària que mai ha perdut, ni perdrà la vigència, però que sembla recuperar com mai el sentit.

El món sembla que torna a necessitar de idealistes, somnia truites, creadors, músics, activistes, artistes, poetes,… Gent que sàpiga comunicar, enamorar amb el missatge i convertir-lo en veritable guia de treball: ja en tenim de missatges avorrits, repetits,… que han demostrat que no són un veritable canvi.

Em nego a pensar que res és pot canviar. Mai havíem tingut les eines per fer-ho i cal aprofitar-ho.

Come writers and critics who prophesize with your pens
And keep your eyes open, the chance won’t come again
And don’t speak too soon, the wheel’s still in spin
And there’s no telling who that it’s naming
Oh the loser will be later to win
For the times, they are a changing

Tenim la certesa que estem al carro dels perdedors, però en som conscients. Volem assaborir lentament el canvi. Estar preparats per un món més just, més cooperatiu, més equilibrat,… Cal treballar lentament per fer petits canvis, que ens resultaran poderosos. Ja hi ha qui se’n cuidarà de llençar-nos pedres per fer-nos deixar de volar.

The line, it is drawn, the curse, it is cast
The slow one will later be fast
And the present now will soon be the past
The order is rapidly fading
The first one now will later be last
For the times, they are a changing

Perdoneu-me l’agosarament d’avui i si us plau no deixeu de somniar. El món ens necessita.
Us deixo aquesta extraordinària gravació de Dylan a Florida l’any 1976.

El terme participació ciutadana necessita un replantejament urgent. Ho he de confessar, li he començat a agafar mania. Aquest allunyament del meu amor pel concepte no crec que sigui gratuït: el mal ús històric que s’ha fet sembla evident.

De fet el concepte, va molt més enllà de la utilització de les xarxes que ofereix Internet, i és bàsicament una qüestió d’actitud. En definitiva és la possibilitat de conèixer que pensa la gent per implicar la seva opinió en la decisió. No és molt senzill prendre una decisió coneixent la màxima opinió dels interessats: els propis ciutadans?

Especialment aquest procés és interessant quan desitges que la població tingui un canvi important en els seus hàbits. Aquest procés és fàcilment més factible, entenc jo, si s’implica a la població en la visualitzar un problema, fer un anàlisi conjunt i prenem unes mesures. Lògicament recolzades sobre el coneixement i la viabilitat que ofereix un o varis experts.

Sota el concepte de participació ciutadana penso que hi ha hagut dos errors fonamentals:

Pensar que la participació ciutadana és una espai gratuït perquè la gent aporti idees, que després els que manem ja decidirem sí tirem endavant. Greu error, desafecció en la pròpia participació. Sovint agreujada per una demanada poc concreta.

Proposar participació quan la idea, el projecte,… ja esta decidit. Per tant, es concep la participació com a mà d’obra barata.

El concepte de participació hauria de vehicular-se cap a espais més deliberatius i compromesos amb les accions de govern. Si no caurem en més desafecció per culpa de la pròpia participació.

Moltes vegades, alguns regidors em comenten: “Ricard, no t’atrapem” i jo els contesto “Estàs segur que em vols atrapar?”.

Arran d’un llag debat mantingut ahir al twitter i després d’un parell de dies després de sentir les declaracions d’Àngel Colom a Catalunya Radio i TV3, m’atreveixo a posar en públic la meva visió del tema i a convidar a un debat més ampli més enllà de colors polítics.

Abans, en els dos següents paràgrafs voldria contextualitzar els ítems generals que permeten, després, un enfoc més particular.

Hi ha varis elements que interactuen entre ells: la llibertat a la informació, el manteniment a la privacitat, el paper de la tecnologia en la comunicació, la llarga cua d’opinió (com és aquest mateix bloc), la transparència política, els ancoratges d’una democràcia jove, la partitocràcia imperant,… sovint aquest joc d’interessos no troben el just equilibri i generen tibantors lògiques.

La desafecció política no té cap mena de relació, des del meu punt de vista, amb la vàlua dels nostres representants. Per tant, no voldria estereotipar cap concepte, sinó proposar un discurs positivista en la recerca de solucions en la problemàtica estructural del nostre sistema polític -altament millorable-, més enllà de qualsevol ideologia.

Després de la crisi de la institució del Palau de la Música per culpa de les accions malicioses del seu màxim dirigent Fèlix Millet, una llarga cua de partits, administracions, professionals, fundacions,… comencen a veure’s implicats en el procés.

Comencem pel principi de la meva perplexitat: Àngel Colom responia a les preguntes de Manel Fuentes en l’entrevista de la Catalunya Radio justificant la recepció de diners per part de Fèlix Millet. Ho feia dient que pensava que els diners eren d’aportació particular de Millet, i sense deixar massa clar qui l’havia portat a demanar a aquests els diners. Aprofitava l’ocasió per carregar contra el PSC: alguna persona d’aquest partit havia “filtrat” les dades que assenyalaven l’aportació del Millet al pagament dels deutes del PI.

Aquí és on observo la primera incongruència: si hi ha hagut una manca de respecte personal o de grup i/o exercici periodístic poc ètic destapant unes dades que estan en secret judicial, perquè Àngel Colom respon justificant-se i creant noves acusacions? Perquè no va directament als tribunals i fa una querella contra els responsables?

El següent dia és la Fundació Trias Fargas que es veu involucrada en el finançament per part del Palau de la Música. Ràpidament Felip Puig ha indicat que les aportacions de la institució a la fundació eren legítimes perquè és destinaven a la promoció de la cultura catalana. Pregunto, és lògic què una institució que rep gran quantitat de diners públics doti de diners a una fundació vinculada a un partit polític? Hi ha transparència darrera de les aportacions?

El mateix dia de les declaracions de l’Àngel Colom, Miquel Iceta, portaveu del PSC, demanava a CIU que es desmarqués del tema, al·legant que el tema no era directament lligat a una qüestió política. Doncs, també hi discrepo. No tenim un problema molt important en aquest país amb el finançament dels partits? Altament encobert. No seria un exercici de transparència conèixer d’on reben diners els partits i per què els fan servir?

Ernest Benach, ahir, en el repartiment dels Premis Blocs Catalunya feia referència a l’ètica de periodistes i polítics, a evitar corporativismes d’ambdós costats. Una reflexió molt interessant, també lligada a si els missatges sms dels diputats, fets amb telèfons mòbils pagats amb diners públics i en espais públics (hemicicle) i que continua en aquest article de La Vanguardia.

Hi ha una colla d’elements que generen allunyament de la ciutadania a l’acció política. El sistema de representació és un d’ells, el finançament dels partits n’és un altre. Tenint la certesa de l’excel·lent tasca que es fa en la representació política per part dels nostres polítics, i ho dic molt sincerament, no seria un bon exercici aprofundir en el qüestionament d’aquests elements? I allunyar-se de les acusacions creuades, que encara allunyen més al ciutadà de la política?

Convido a donar-hi l’opinió.

Sota aquest nom ahir l’Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya, va fer un parell de conferències en dos espais diferents. Els dos esdeveniments eren prou importants per la comarca: primers aniversaris del grup TICAnoia i l’Anoiadiari.

TICAnoia: és una agrupació de la gent vinculada a les noves tecnologies de la comarca de l’Anoia. Amb un any han fet molt bona feina gracies a la dedicació del seu grup impulsor, encapçalat per Ramon Costa. De fet l’agrupació permet mostrar la potencialitat de la comarca en aquest àmbit per poder donar resposta a tots els reptes que aquesta impulsi. La font de coneixement tecnològic és molt important, i la seva unió decisiva per afrontar aquests moments econòmicament difícils. La capacitat de compartir coneixement, projectes,… serà decisiva per tirar endavant. Un espai de treball interessant que ahir va avançar el president del Parlament, i que jo mateix vaig incidir posteriorment en algun membre de l’agrupació és la vinculació que aquesta ha de tenir en la responsabilitat social del desenvolupament comarcal. Més enllà que la pròpia dinamització del teixit empresarial i del sector tecnològic. Això farà la integració ràpida en els sectors més amplis de la comarca, i que actualment no necessàriament estan lligats a la tecnologia.

Anoiadiari: s’ha fet un espai molt important en la comunicació de la comarca. I ho ha fet de manera diferent, obrint horitzons gràcies a la varietat dels seus col·laboradors. Se’ns cap dubte aquest equip jove de gent valenta, encapçalat per l’emprenedor Jordi Balsells, ha descobert ràpidament les possibilitats que ofereix la xarxa i les està aplicant amb bon fer. La pròpia dinàmica del desenvolupament tecnològic i comunicatiu donarà nous camps de treball per aquest gran projecte nodrit de col·laboradors il·lusionats. La reflexió d’Ernest Benach en vincular la validesa de l’opinió entorn d’un perfil digital, em sembla un element fonamental i que pot donar la solució a determinats problemes de moderació que pot tenir aquest mitjà. Un altre consell podria ser la vinculació de perfils digitals que ja funcionen a la xarxa, per exemple Facebook, alhora d’opinar en els articles del diari.

Per altra banda, la conferència Catalunya 2.0, del President de Parlament va aprofundir en les noves possibilitats i reptes d’una societat catalana connectada en tots els àmbits, també el polític. Un missatge d’il·lusió per introduir-se en un camp d’expansió comunicatiu (Internet) molt important actualment, i amb un potencial encara més destacable.

El Parlament ja ha començat, des de la passada primavera, ha encarar aquests nous espais de comunicació que ofereix la xarxa en l’espai Parlament 2.0. Un bon inici que el president va resumir breument.

En el camp polític, coincidim plenament amb la visió del president: cal una llei electoral que vinculi a representants i representats per retornar la confiança del ciutadà, gran part d’ells amb un alt grau de desafecció política, en el seu govern i les seves institucions. I un segon repte de país molt important: afavorir l’organització de la pròpia societat civil per tenir una actitud de responsabilitat social gran. Amb capacitat d’organitzar-se, més enllà de les possibilitats de les pròpies administracions.

En resum, jornada molt engrescadora per continuar treballant: tenim clar quin és el full de ruta.

Arran de la realització del projecte de Copons 2.0, des de l’Alta Anoia varem observar la importància de la difusió de la informació municipal. Els municipis fan moltes més activitats de les que ens podem imaginar, i que poden tenir un interès més enllà del propi municipi. La difusió d’aquestes activitats poden despertar l’interès dels ciutadans i dels viatgers que venen al nostre territori. Per tant la informació municipal pot arribar tenir la potencialitat d’actiu turístic.

Evidentment la proposta tenia sentit a nivell comarcal i gràcies al suport del Consell Comarcal el projecte ha tirat endavant.

Voldria destacar alguns elements que em semblen vitals per entendre la concepció global del projecte:

Pensem que és clau que la informació surti dels propis municipis. Ells són els principals agents i coneixedors d’allò que s’està fent a la seva vila. Els recursos humans en la majoria de petits municipis de l’Anoia són limitats. Per tant l’actualització automàtica de la informació és un element clau per tal d’evitar feina afegida.

Els municipis només s’han de preocupar en publicar la informació en els seus espais municipals que dotats dels pertinents rss donen informació al conjunt de la comarca, i a la resta de usuaris interessats.

Facilitat per veure l’actualització de continguts: a l’accedir al web es destaca, en color verd l’espai municipal que ha tingut una actualització. I per tant, facilitar la navegació de l’usuari.
També el visitant del web pot moure els espais municipals amb els seus propis interessos. Això farà que el navegador emmagatzemi la informació per les properes visites des de l’aparell en qüestió.

Per tant cal vincular l’actualització de informació a una millora en fer més rendible de les tasques del propi consistori. Tant pel coneixement com per la difusió. Donant peu a la connexió informativa comarcal i els mitjans de comunicació.

El projecte es presenta avui al Consell Comarcal de l’Anoia.

Fotografia de Lluís Ribes

Amb capacitat de sorprendre’s: col·laborativa, intuïtiva, projectual, oberta, receptiva, sincera, solidaria i…sense por a equivocar-se.

Tenint clar que els canvis són graduals, si que m’agradaria una Catalunya amb molta capacitat de sorprendre’s, amb un caire obert i receptiu cap a les noves idees, immigració, nous objectius de país, etc. Això afegeix un nou adjectiu: tolerant. No sempre sabrem trobar elements minoritaris, però hauríem de ser capaços de sentir-los representats dins uns grans objectius de país. Per aquest motiu necessitem reptes per transformar socialment, econòmicament,… el país, i clar, amb una força de lideratge molt potent.

Per arribar a aquesta Catalunya més col·lobarativa i més capacitat d’actuar globalment, sense mirar-se perpètuament el mèlic, cal qüestionar-se les formules tradicionals des de la seva estructura. La societat cívil, ha de veure’s representada i formar part de les decisions de país, ha de participar com emissora i no només com a receptora. L’escolta activa ha de ser permanentment, i no només això: el ciutadà ha de sentir-se l’eix sobre el que es fan els plantejaments i projectes de país. I quina millor manera de fer-ho de donar-li veu activa.

Per arribar aquest nivell de compromís social cal canviar i qüestionar elements estructurals de la nostra manera d’entendre la democràcia. El sistema de representació ha de canviar. En favor de la vàlua de representació, la meritocracia, i no a la ideologia i la proximitat amb els òrgans de decisió del partit. Els representants públics han de constatar que necessiten estar més a prop dels seus representants, que en definitiva els voten, que dels corrents ideològics i/o les directrius dels propis partits. En resum, un representant hauria de ser capaç de votar en contra del corrent majoritari del seu partit, i en favor de l’opinió de qui representa. Aquest element és fonamental per incentivar la participació política, la involucració social i la fomentació de l’esperit col·lectiu.

Aquesta Catalunya m’agradaria viure en la meva vellesa. Aquest és el meu somni. Siguem capaços de remoure els elements més estructurals i tradicionals del nostre funcionament, no tinguem por a equivocar-nos, identificament ràpidament què volem i posem-nos tots a treballar.