Fa dies que hi dono voltes, per fer un post sobre un tema que em toca d’aprop. De totes maneres, penso que ens toca a tots i és el principal repte del nostre país. El que es descriu aquí és fruit d’un temps d’anàlisi, fruit de compartir experiències i amistats amb companys de feina. Alguns ja s’han convertit en bons amics. I ex-alumnes, de qui més he après i he rebut sempre un bon feedback.
És una crida, a la veritable reforma de l’educació, amb esperit constructiu i crític. Prou de dir NO a tot.
Competències
Fa tretze anys que em relaciono d’alguna manera amb el món de l’ensenyament: primer com a professor de disciplines artístiques i després en l’educació reglada de l’ESO i els Cicles Formatius, ocupant càrrecs de responsabilitat. Paral·lelament, he fet cursos puntuals de les disciplines de les que puc ensenyar quelcom. Bàsicament, sóc docent per vocació, m’encanta compartir coneixement.
Temors
Arran dels darrers incidents en relació al Pla Bolonya, tenia ganes de fer una reflexió sobre l’educació, segurament políticament prou incorrecte com despertar algun interès.
Cada dia, els alumnes són millors: la seva capacitat d’aprendre és multiplica de la mateixa manera que la nostra capacitat d’atendre’ls disminueix en la mateixa proporció. La culpa no és ni del sistema, ni dels professors, ni del govern, ni de… és un compendi de tot plegat.
Coneqüències
Per tant, no m’estranya gens, la reacció d’uns alumnes que viuen en un món bucòlic, en una autèntica bombolla, que els priva del contagi dels agents externs. Aquests alumnes intel·ligents, que any darrera any abandonen les classes, tenen clar el seu rol. No l’abandonaran, perquè la crua realitat els espanta.
Responsabilitats
Paral·lelament, el Departament d’Ensenyament lluita en modelar plans per millorar l’educació: però que en realitat no ataca els problemes estructurals de la mateixa, si no que investiga les formules de protegir la supervivència d’aquests éssers cada cop més intel·ligents, anomenats infants. Aquests infants, creixen i es fan homenets i donetes, i el seu punt de vista varia poc.
Burocràcia
Els professors cada cop més capats per tenir alguna mena d’autoritat a l’aula, juguem amb poc més que la nostra capacitat de liderar el grup. I el tema d’exigència a través de la nota, es converteix en res més que una hipocresia lamentable. Ens trobem immersos, en un espiral burocràtic sense fi, en avaluacions interminables allunyades de l’autèntica realitat.
Bolonya
La solució està en afrontar els problemes estructurals que ens priven de tenir un ensenyament competitiu a nivell europeu, el veritable temor d’una part dels nostres universitaris:
Solucions
Els estudiants tenen dret que de petits algú els hi hagi fotut una bufetada, alguna explicant el perquè i alguna altre no. Tenen dret a rebre un ensenyament al dia, amb una exigència alta per part dels seus referents: els professors, sota l’atenció dels seus pares, que podran conciliar una vida laboral i familiar digne.
Els mestres haurien de tenir una veritable formació de formadors, i de no rebre hores de formació de cursos intranscendents que es difuminen en les seves cabòries diàries. Molt allunyada d’un canvi comunicatiu d’uns alumnes, que en realitat, “controlen” molt més que ells. Segurament, agraïren molt més algun any d’excedència, per fer formació, i el que és més important: interaccionar amb el món laboral.
Construïm
Deixem de carregar doncs, contra els estudiants, professors, Departament d’Ensenyament, canvis de sistemes… Aprofundim en el coneixement i investiguem formules de transformar la nostra societat. Construïm des del positivisme i deixem de banda les formules tradicionals de resoldre els problemes. Siguem valents, els nostres descendents ens ho agrairan. Autocrítica, si us plau.
Gràcies als qui aquests dies m’heu ajudat a reflexionar sobre el tema: Idoia Llano, Chris Pinchen, Daniel Peña, Juan Ignácio Pérez Iglesias, Pol Gomà, Josep Guillén, Marc Pallarès i la Gemma Urgell.
És possible que alguns de vosaltres no estigueu d’acord amb el què aquí argumento, però això dóna sentit a l’intercanvi d’opinions i a la construcció d’una solució del veritable problema que té el nostre país si vol ser dels grans d’Europa: l’ensenyament.
