La Catalunya que vull
Amb capacitat de sorprendre’s: col·laborativa, intuïtiva, projectual, oberta, receptiva, sincera, solidaria i…sense por a equivocar-se.
Tenint clar que els canvis són graduals, si que m’agradaria una Catalunya amb molta capacitat de sorprendre’s, amb un caire obert i receptiu cap a les noves idees, immigració, nous objectius de país, etc. Això afegeix un nou adjectiu: tolerant. No sempre sabrem trobar elements minoritaris, però hauríem de ser capaços de sentir-los representats dins uns grans objectius de país. Per aquest motiu necessitem reptes per transformar socialment, econòmicament,… el país, i clar, amb una força de lideratge molt potent.
Per arribar a aquesta Catalunya més col·lobarativa i més capacitat d’actuar globalment, sense mirar-se perpètuament el mèlic, cal qüestionar-se les formules tradicionals des de la seva estructura. La societat cívil, ha de veure’s representada i formar part de les decisions de país, ha de participar com emissora i no només com a receptora. L’escolta activa ha de ser permanentment, i no només això: el ciutadà ha de sentir-se l’eix sobre el que es fan els plantejaments i projectes de país. I quina millor manera de fer-ho de donar-li veu activa.
Per arribar aquest nivell de compromís social cal canviar i qüestionar elements estructurals de la nostra manera d’entendre la democràcia. El sistema de representació ha de canviar. En favor de la vàlua de representació, la meritocracia, i no a la ideologia i la proximitat amb els òrgans de decisió del partit. Els representants públics han de constatar que necessiten estar més a prop dels seus representants, que en definitiva els voten, que dels corrents ideològics i/o les directrius dels propis partits. En resum, un representant hauria de ser capaç de votar en contra del corrent majoritari del seu partit, i en favor de l’opinió de qui representa. Aquest element és fonamental per incentivar la participació política, la involucració social i la fomentació de l’esperit col·lectiu.
Aquesta Catalunya m’agradaria viure en la meva vellesa. Aquest és el meu somni. Siguem capaços de remoure els elements més estructurals i tradicionals del nostre funcionament, no tinguem por a equivocar-nos, identificament ràpidament què volem i posem-nos tots a treballar.
If you enjoyed this post, make sure you subscribe to my RSS feed!La Catalunya que vull- 'Look left'
- Coneixeràs el polític dels teus somnis?
- La remor de l'eco necessita més música que silenci | El rumor del eco necesita más música que silencio
September 12th, 2009 at 23:25
Ricard,
M’ha encantat el teu post, per varis motius:
1.- Per no parlar d’independentisme sí o no, sincerament crec que, tal com he comentat en el meu blog, l’important no és si sí o si no, l’important és que Catalunya decideixi què vol ser.
2.- I per decidir què vol ser no hi ha res millor que el proposes: una clara millora del que actualment coneixem a democràcia, fem un pas endavant amb l’escolta activa, la meritocràcia, el foment de la participació dels ciutadans en els afers polítics, l’enfortiment de l’esperit col·lectiu (bàsic!), etc.
3.- No és utòpic pensar que podem ser dels primers llocs del món a fer aquest pas, de fet, ja vam ser els primers que vam crear estructures més o menys parlamentàries: em refereixo al Consell de Cent (s XIII).
Al cap i a la fi, tal com dius, deixem de mirar-nos al melic, de la queixa contínua, de mirar cap a una altra banda i afrontem les nostres necessitats, encarem els reptes, enfortint-nos col·lectivament, innovem en tots els aspectes i, mirem al futur amb fatxenderia…
September 12th, 2009 at 23:44
Marc agreixo molt el teu comentari. Segur que tindrem les forces necessàries per continuar els reptes que el país es plantejarà!